Color

Col·laboració de Katherine Ríos per al capítol Animació digital

Des del seu naixement, el cinema d’animació va posar de manifest una autonomia del llenguatge que el caracteritza com molt més que un gènere cinematogràfic, ja que s’ha convertit en una tècnica expressiva original, on les històries es desenvolupen amb relats ficticis però que a la pantalla es veuen de manera real. La capacitat de donar vida a criatures i objectes de fantasia va obrir noves perspectives a la creativitat del setè art. I així alhora que despertaven un gran entusiasme i incredulitat les primeres pel·lícules dels germans Lumiere, com “L’arribada d’un tren a l’estació en 1985” i més endavant de la mateixa forma a la primera dècada del segle XX, els espectadors es van quedar fascinats amb les obres dels pares del nou art de l’animació com ara: Segundo de Chomón o James Stuart Blackton.

Dibuixos, siluetes i ninots son els protagonistes animats d’històries que obren pas a una infinita llibertat de fantasia, amb uns temps i modes d’acció lliures de condicionaments lligats a la lògica, el realisme i la versemblança. Precisament la llibertat va ser la raó que va induir a alguns artistes avantguardistes europeus a interessar-se pel cinema d’animació, com ara: Hans Richter, Fernand Léger, etc. Una llibertat lligada a l’art de l’animació on la creació de peces fantàstiques, des de personatges i espais sorprenia cada vegada a l’espectador.

En referència a la construcció del personatge i la visualització d’aquest a les pantalles per un públic addicte al cinema d’animació, el color té una finalitat molt important a cadascuna de les escenes; en quant a la seva tonalitat de pell, textura, cabell, ulls, peus, mans, vestuari i la creació d’adaptació de llocs fantàstics existents a la pel·lícula. Per fer servir correctament els colors a cada imatge existeixen regles sobre la utilització de la tonalitat a l’animació cinematogràfica. Per exemple, els colors vius son més atractius, criden l’atenció, són mes directes. Creen una realitat imaginària, on l’espectador sap que no és real, però es deixa portar per l’estructura visual, aconseguint espais reals i atractius. Per exemple, “Buscando a Nemo”, producció cinematogràfica infantil, produïda per Disney i Pixar, suposa una cimera al mon de l’animació 3D, els personatges estan molt ben construïts i adaptats, cosa que garanteix un impacte segur sobre el públic per la seva estructura en quant a personatges i color. Tant va ser l’èxit de la pel·lícula que va aconseguir l’Oscar com a millor pel·lícula d’animació, gràcies a programes tecnològics d’avantguarda, com la nova versió de software Renderman. Continuant amb la teoria de les tonalitats trobem també colors pàl·lids, que són considerats més elegants i sofisticats. Per exemple a pel·lícules com “Final Fantasy” primera pel·lícula d’animació digital, es pot veure l’aplicació de tonalitats pàl·lides, ja que gràcies a l’ordinador i a un adequat equip creatiu, van aconseguir crear per ordinador protagonistes humans versemblants, la qual cosa suposà un pas important en quant a la sensibilització del públic a una nova qualitat d’imatges i de representació. Per a la creació dels personatges els animadors es van basar en l’estudi del rostre humà, encara que el repte mes gran va ser posar les arrugues que augmentaven l’expressivitat de la cara. “Final Fantasy” s’insereix en el delicat debat sobre el paper de l’actor en el cinema confrontat amb les tecnologies que poden crear éssers humans virtuals, cada vegada mes creïbles per la seva forma i color, a la pantalla gegant.

Per a aconseguir una harmonia efectiva a l’aplicació dels colors a una producció de pel·lícules 3D-dibuixos animats, es pot recórrer a l’enfrontament o relació entre els diferents colors que conté el cercle de colors fonamental. Aquests esquemes de colors harmònics són: monòcroma (quan l’harmonia s’aconsegueix fent servir nomes un color en les seves diferents graduacions tonals), acostuma a ser, generalment, d’efecte monòton. També per analogia (quan es fa servir una sèrie de colors i a la barreja sempre hi intervé un determinat color, que dona la sensació de relació familiar amb els demes). Finalment per contrast (s’aconsegueix quan es fan servir dos colors oposats, o més, entre els que formen el pla).

Donat que el color actua directament sobre la mentalitat humana, despertant una variada gama d’emocions, és necessari conèixer els principis bàsics respecte a les possibilitats que ofereix el color als creatius. Per produir emocions que augmentin l’impacte psicològic d’una imatge animada sobre l’espectador és necessari saber que els colors reben una classificació segons la seva influencia emocional. Per tant, existeixen regles bàsics per a l’aplicació del color segons el que es vulgui ensenyar: colors càlids (vermell i groc), ideals per crear sensacions d’alegria, de tranquil·litat, felicitat i tendresa; desprès els colors freds, ideals per crear l’expectació de nit, la por, etc. Aquest concepte de la temperatura és molt important en el moment de decidir un color o un altre, en relació amb l’impacte artístic que es vulgui provocar. És important esmentar que a tota creació cinematogràfica de qualsevol gènere i en especial a les d’animació digital, s’ha de tenir en compte que la comprensió d’un personatge, d’un ambient, d’una reacció o d’una situació determinada, anirà sempre lligada a la ràpida interpretació del seu significat, com s’ha explicat abans, la selecció dels colors adequada per a la comprensió del conjunt de la idea.

Gràcies a una sèrie d’elements que construeixen l’animació digital per la creació i inspiració de diferents històries que procedeixen de nombrosos gèneres cinematogràfics; terror, action movie, ciència ficció, romanticisme, etc… podríem parlar de produccions tractades des de la faula i els contes com ‘Hermano Oso’ (2003), “Buscando a Nemo” (2003), l’amistat entre els homes però també entre animals com “El camino hacia el dorado” (2000) i la solidaritat per enderrocar el mal “Toy Story”, “Shrek”, “Monstruos, S.A.”, “Madagascar”, etc.

El cinema d’animació, en un recorregut variat entre interpretacions originals (“Pesadilla antes de Navidad”), i fidelitat al model clàssic (“El Rey León”), que ja ha superat en quant a la duració de la pel·lícula, com en la distribució, ha superat qualsevol barrera amb el cinema de veritat, fins el punt que l’espectador arriba a oblidar que es troba davant de personatges animats.

Col·laboració de Katherine Ríos per al capítol Animació digital