Codi alfabètic

Col·laboració de Isabel Lozano per al capítol El codi digital

El codi alfabètic o alfabet és una sèrie de signes convencionals que representen, separadament, els sons bàsics d’un idioma. És una invenció relativament recent en el llarg procés seguit per l’home per a aprendre a enregistrar les seves impressions sobre el món que l’envolta o sobre sí mateix.

L’alfabet és un codi discret, és a dir, discontinu, fragmentat en elements mínims o lletres. Tot el llenguatge es representa a través de les combinacions que es duen a terme a partir de les lletres, és a dir, l’escriptura és un procés de combinatòria.

ESCRIPTURA PRIMITIVA

Molts dels nostres coneixements exactes sobre la transmissió dels mètodes d’escriptura i sobre la primera història de l’alfabet provenen de descobriments arqueològics.

Per a facilitar la memorització, l’home primitiu feia servir nusos o bastons amb marques. Aquestes primeres manifestacions d’escriptura eren un codi numèric.

La primera forma d’escriptura es va valdre de dibuixos per a transmetre idees: els jeroglífics o pictogrames. Els sacerdots egipcis havien de fer front a la necessitat de portar amplis registres sobre les inundacions del Nil, de les quals depenia l’abastiment d’aliment. Aquest codi alfabètic data del 3300 aC. Gradualment, es van substituir els dibuixos per símbols que representaven objectes i idees de forma menys evident. Aquests símbols, coneguts sota el nom d’ideogrames, s’utilitzen per a representar síl·labes, porcions de paraules pronunciades amb una sola emissió de veu. Algunes d’aquestes síl·labes tenien diferents significats com a paraules complertes però, en combinar-se amb d’altres, perdien el seu sentit original i adquirien un altre sentit com a conjunt.

L’ALFABET

L’alfabet s’inventa cap al 2000 aC quan un poble semita, els seirites, utilitzen 22 ideogrames egipcis per a representar sons separats de la seva llengua. Aquests símbols reben el nom de fonogrames. L’ús de pictografies i ideografies per part dels egipcis, amb la enutjosa multiplicitat de símbols, queda limitat a la classe sacerdotal. Per la seva banda, els pobles semítics, especialment els fenicis, grans mercaders, fan un ús creixent de l’alfabet. En ser un sistema molt més senzill va trobar una àmplia i ràpida difusió entre el seu propi poble i entre els pobles estrangers. Les excavacions dutes a terme a Iran i Síria han permès seguir el desenvolupament de l’alfabet entre els pobles semítics dels segles XIII i XIV aC amb notable precisió.
Quan els grecs van adoptar l’alfabet semític per a representar els sons del seu propi idioma van introduir l’ús dels fonogrames corresponents a les vocals. Els alfabets anteriors formaven les paraules només amb consonants, reservant a les vocals el paper exclusiu d’indicar diferències gramaticals.

S’ignoren els detalls del procés que va portar a l’home de l’escriptura pictòrica a l’alfabètica. Tot i així, sabem que hi ha certs punts de contacte entre una escriptura i una altra: a la moderna lletra A, ideograma egipci representat pel cap i les banyes d’un toro, la van anomenar aleph (bou) en semític i alfa en grec. La paraula alfabet és la forma abreujada de les dues primeres lleres de l’alfabet grec: alfa i beta.

L’ALFABET EN L’ACTUALITAT

Tots els alfabets existents procedeixen del semític o del grec. L’alfabet romà, de 23 lletres, es deriva del grec, de 24. Potser hi ha hagut alguna influència de l’alfabet etrusc sobre el romà, que és l’antecessor immediat del que fan servir la major part dels idiomes europeus. Els alfabets ciríl·lics, utilitzats a Rússia i d’altres països eslaus, excepte Polònia i Txecoslovàquia, provenen del grec. L’alfabet semític va ser la base de les llengües de l’Antic Testament de la Bíblia, de l’hebreu modern, de l’àrab i de tots els alfabets asiàtics. El xinès és un exemple de llenguatge ideogràfic viu, on les lletres escrites no guarden cap relació amb els sons pronunciats. Els japonesos, que prengueren caràcters dels xinesos, tenen un alfabet sil·làbic amb caràcters corresponents a sons.

Des que l’alfabet romà va deixar d’utilitzar-se com a vehicle de la llengua viva només se li han afegit tres lletres: j, que en un principi es va representar com a i; v, que en un principi es va representar com a u; i w, que es va representar doblant la u o la v, com ho recorden els noms respectius d’aquesta consonant en anglès (doble u), espanyol (v doble) o català (v doble). Les llengües germàniques necessitaven la w per a representar un so inexistent als idiomes romànics.

En base a l’alfabet romà, on més perfectament s’ha aconseguit una correspondència senzilla entre els sons de l’ idioma i els símbols que el representen és a l’espanyol i a l’italià. On més imperfectament s’ha aconseguit aquesta correspondència és a l’anglès, que posseeix una lletra innecessària, la x, com es demostra a les paraules wax i socks; una c suau i s, que es corresponen, el mateix que la g suau i la j. La h de l’espanyol es troba en un cas anàleg, ja que per sí mateixa és muda i amb la c forma una lletra diferent, la ch.

Entre el 1885 i el 1889 el francès Paul Passy va elaborar l’Alfabet Fonètic Internacional, que representa cada so simple amb un símbol. Aquest alfabet s’utilitza exclusivament per a estudiar els idiomes.

Col·laboració de Isabel Lozano per al capítol El codi digital