Clavicordi ocular

Col·laboració de Alba Lupiánez per al capítol Música visual

Un clavicordi és un antic instrument musical de cordes de filferro anterior al piano. Fou inventat al segle XIV però no se’n coneix l’autoria, tot i que els primers músics a usar-lo foren alemanys. Les cordes són percudides directament amb un martell mitjançant un teclat, però també es poden tocar dues tecles alhora i aconseguir dos sons diferents al mateix temps.

El monjo francès jesuïta nascut Louis-Bertrand Castel (1688-1757) va dedicar la majoria de la seva vida a un llarg procés de treball al voltant de l’experimentació i el desenvolupament dels mecanismes dels clavicordis estàndards. A partir de l’any 1925, Castel va començar a construir el disseny d’un mecanisme anomenat “clavicordi ocular”, invent innovador que volia comprovar la teoria de Newton, científic que assegurava que es podia establir una relació entre les set notes musicals i els colors de l’Arc de Sant Martí.

La idea inicial del clavicordi ocular era construir un clavicordi estàndard amb la diferència que el nou invent incorporava un mecanisme especial d’una complexitat notable. A la part frontal i vertical del clavicordi –una espècie d’armari robust d’uns 150 centímetres– hi havia 60 forats coberts amb cortines de diferents colors. Dins de cada un d’aquests forats, hi havia un pot amb una espelma encesa, de tal manera que segons la nota que es tocava i la tecla que es premia, s’obria una cortina o una altra. Així, la música anava acompanyada d’una sèrie de jocs de tonalitats mitjançant els colors de les diferents espelmes. Malauradament, no s’han conservat il·lustracions dels clavicordis oculars de Castel.

Castel va estar 30 anys construint l’invent. Fou una feina de millora constant la que el portà a presentar, al 1730, un clavicordi ocular perfeccionat. Castel mostrà, en una audiència pública davant el rei de París, uns dispositius creats per ell mateix que il·luminaven peces de colors de paper i que funcionaven quan les tecles d’un teclat es percudien.

Uns anys més tard, l’autor d’aquest pioner clavicordi ocular va idear un model més sofisticat, a partir del desenvolupament de diferents tonalitats cromàtiques per a cada una de les notes aconseguint la no repetició de colors. Si bé aquest instrument va ser aparentment una sensació la primera vegada que es mostra a París, Castel va decidir retirar l’invent i continuar treballant-hi, ja que va sentir que el clavicordi ocular encara no estava preparat per a una actuació. No se sap del cert, però, si fou el propi autor qui acceptar que el clavicorid ocular no estava llest o era la societat noble del moment que encara no veia amb bons ulls la novetat proposada. Per exemple, Alban Butler, un anglès que va visitar el taller de Castel a París l’any 1734, va veure l’instrument de renom i va declarar que el projecte Castel estava encara lluny del seu objectiu: “Aquest instrument no ha acabat”, va escriure, “i només ensenya tres colors”.

Així doncs, a partir del 1735 Castel treballà en exclusiva en el perfeccionament del seu clavicordi, prova d’aquest procès és la publicació, al 1740, del llibre L´Optique des Couleurs. Al 1742 va contractar un jove anglès que li féu d’assistent, i malgrat el nom d’aquest ajuntant no s’ha conservat, fou gràcies a aquesta col·laboració que l’invent definitiu es va poder exposar a Londres el 1757. Malauradament, la fama del clavicordi ocular per a Castel fou pòstuma, ja que l’autor morí el mateix any que el seu invent veié la llum.

Finalment, aquest instrument presentat era gran i cridava l’atenció. El caracteritzava una notable magnitud física –era gairebé el doble de gros que un piano de cua- i el teclat també era extens i complet ja que tenia les dotze octaves amb cadascuna de les 144 tecles individuals. L’instrument contenia un complex sistema de politges, palanques i martells que percudien la corda alhora que “colorejaven la música”. I és que l’element distintiu del clavicordi era el conjunt d’obertures quadrades amb diferents colors de seda a dins de les quals s’hi trobaven espelmes enceses.

L’invent de Castel, malgrat les expectacions inicials, no fou ben rebut per l’academicisme musical que considerava l’instrument pesant i estrambòtic. Així, l’etapa del clavicordi ocular fou curta i malaguanyada. Era tan car que se n’adquiriren pocs per a ús domèstic, i a nivell interpretatiu el seu rendiment a les sales de concerts va ser cancel·lat degut a que l’instrument es va considerar que comportava un gran risc d’incendi.

Col·laboració de Alba Lupiánez per al capítol Música visual