Cinerama
Col·laboració de Cinta Pelejà per al capítol Realitat virtual
Va ser l’aparició de la televisió la que va fer que es revisessin tots els esquemes de la indústria cinematogràfica: la gent deixava d’anar al cinema i les grans productores van començar a investigar mitjans tecnològics als quals la televisió no podia accedir. Es tornà a despertar així l’interès pel visionat espectacular que solament el cinema podia donar. Un dels primers competidors de la televisió fou el Cinerama.
El Cinerama és un sistema de projecció en pantalla gran acompanyat d’una audició envoltant emprant so estereofònic. Inventat per Fred Waller l’any 1952, el Cinerama filmava amb tres càmeres sincronitzades i s’exhibia amb 4 projectors. Tres d’ells enviaven imatges juxtaposades sobre una gran pantalla en forma d’arc circular. El projector del centre abastava la part central de la pantalla corba i els projectors de l’esquerra i la dreta creuaven les seves faç de llum i projectaven: el de l’esquerra sobre la part dreta de la pantalla, i el de la dreta sobre la part esquerra. La pantalla del Cinerama mesurava 19 metres d’amplada i 7,5 metres d’altura, superfície sis vegades més gran que la de les pantalles de cinema convencionals. Els objectius dels projectors d’imatge tenien 27 cm de distància focal i cadascun d’ells exhibia la tercera part de l’escena que li corresponia. Mentrestant, el quart projector llegia el so contingut en una cinta perforada i un gran nombre d’altaveus rere la pantalla i per la sala creaven un ambient completament envoltant. Waller incorporà al Cinerama el so estereofònic, perfeccionat per Hazard Reeves, a qui se li deu el sistema sonor mencionat, en el què les veus i la música podien sortir des de set punts estratègics de la sala.
El Cinerama va ser presentat per primera vegada el 30 de setembre de 1952 al Broadway Theatre de Nova York, amb la cinta Això és Cinerama, la qual va esdevenir un record amb 115 setmanes de projecció. Inicialment, el Cinerama va ser un gran èxit i s’hi van arribar a filmar tres o quatre pel·lícules, entre les quals destaca How the west was born, dirigida per John Ford l’any 1962 i protagonitzada per Henry Hathaway i George Marshall, que narrava la història de la colonització de l’oest americà, des dels primers contactes entre els colons i els indígenes fins a la última legalització de la frontera amb Mèxic, a través de les diferents generacions d’una família nord-americana.
Però, foren diversos motius els que impediren la implantació del Cinerama en la indústria cinematogràfica. En primer lloc, l’elevat cost que implicava, tant dels rodatges com de les exhibicions comercials, que necessitaven ni més ni menys que quatre projectors. Un altre motiu fou la complicació tecnològica que generava, principalment, en el fet que dues ratlles verticals entre les tres projeccions fossin sempre clarament visibles. En tercer lloc, el fet que no era un format apropiat per escenes intimistes i la cerca de ritme i jocs de muntatge eren quasi impossibles. Finalment, l’aparició d’altres formats que aconseguien resultats semblants emprant una sola cinta provocà que el Cinerama no pogués competir amb ells i acabés en desús.
El Cinerama no és més que un punt en l’interès per la projecció en pantalles enormes o en sistemes espectaculars. Va ser a l’exposició de París de l’any 1900 on els germans Lumière per una banda, amb la presentació d’una pel·lícula rodada en 75mm, en el format 4×3 de l’època i projectada des de gairebé 20 metres de distància; i Grimon-Sanson, amb la presentació del Cineorama (conjunt de 10 càmeres en cercle sincronitzades) on es va poder percebre ja l’interès pels formats espectaculars i la voluntat de submergir a l’espectador en una situació envoltant. La dècada dels 20 va estar marcada també per un seguit d’experiències que continuaren l’evolució d’aquesta prehistòria dels formats espectaculars. L’any 1927, Abel Gance va experimentar en el seu Napoleó el Tríptic cinematogràfic, on tres projectors emetien imatges diferents o correlatives juxtaposades en una gran pantalla; i durant aquesta dècada les grans productores cinematogràfiques americanes investigaven procediments per projectar les seves pel·lícules en pantalles gran: la Paramount va fer servir el procès Manapax per projectar la seva pel·lícula Wings (William A. Wellman, 1927) en una pantalla quatre vegades més gran que la convencional; la MGM investigà les possibilitats d’un procediment anomenat Realife basat en l’enregistrament en gran format i una projecció en 35mm; i la Fox va introduir Grandeur, un primer sistema de projecció en 70 mm.
Van ser sistemes que foren abandonats per les dificultats tècniques però que significaren els primers indicis de la recerca del cinema total, aquell que permetés introduir a l’espectador en una experiència completa, en què poguessin intervenir tots i cadascun dels sentits. D’aquesta voluntat d’omplir tots els sentits perceptius, naixerà uns anys desprès que el Cinerama, el Sensorama. Morton Heilig en la seva patent de Sensorama Simulator l’any 1962 descrivia: “La present invenció es relaciona en general amb un aparell simulador i, més particularment, amb un aparell que estimuli els sentits d’un individu per tal de simular una autèntica experiència d’una forma totalment realista”. La màquina de Heilig consistia en una cabina amb un seient i un volant mòbil, unes ulleres estereoscòpiques, dos altaveus estèreo a cadascun dels costats, un dispositiu que emetia olors i un ventilador per a eliminar-los. En projectar la pel·lícula tots els mecanismes s’activaven creant la il·lusió d’un passeig en cotxe.
I és que els sentits perceptius de l’ésser humà s’han anat incentivant cada cop més per aconseguir submergir-lo en una experiència virtual total. El Cinerama fou el resultat de la voluntat d’envoltar a l’espectador en l’ambient que es projectava al cinema. És el Cinerama un antecedent remot de l’actual Realitat Virtual i un dels orígens del què significa aquesta: la voluntat de submergir a l’usuari/espectador en un ambient mitjançant una interactivitat natural i un engany dels sentits.
Col·laboració de Cinta Pelejà per al capítol Realitat virtual
