Cinema fantàstic

 

Col·laboració de Markos Goikolea per al capítol Efectes especials

Primer de tot és important tenir en compte que aquest gènere és molt polifacètic i es troba en constant hibridació amb uns altres. Quan ens referim al gènere fantàstic moltes vegades se solapa amb el terror i la ciència-ficció, així que resulta difícil establir-ne la delimitació. Per això, la majoria de les vegades s’uneixen els tres en un macrogènere. En principi, es considera que el cinema fantàstic s’oposa al realista i, per tant, les pel·lícules fantàstiques serien aquelles que creen un món versemblant distint al de l’experiència quotidiana de l’espectador, encara que hagi relats bàsicament realistes que posseeixen un caràcter fantàstic. Les connexions entre el realisme i la fantasia poden ser més o menys abundants i sòlides, però, en rigor, el cinema fantàstic serà aquell que es distancia del món experimentable per construir un altre amb lleis pròpies. Les pel·lícules futuristes (cinema de ciència-ficció o “fantaciencia”) pertanyen a l’àmbit fantàstic per definició i són una especialització del mateix pel marc temporal de les històries. Per contra, el cinema de terror resulta fàcilment catalogable quan la seva pretensió és provocar por o angoixa en l’espectador, sense que sigui necessari que el món de ficció proposat se situï fora de l’experiència ordinària de l’espectador.

No obstant això, la majoria del cinema fantàstic participa de la mateixa pretensió del cinema de terror, encara que sigui de forma més moderada. Solament algunes especialitzacions, com les transformacions de grandària, mutacions, viatges en el temps o els personatges amb poders extraordinaris, s’aparten del terror i justifiquen la distinció entre els dos gèneres. Encara que poden situar-se en espais quotidians, el més recurrent són els llocs exòtics i desconeguts i molt sovint espais de caràcter mitològic.

El cinema fantàstic, en general, expressa preocupacions i pors del present. Fins i tot en ocasions hi ha relats que constituïxen autèntiques al·legories de successos històrics. Un bon exemple és Godzilla, un monstre terapèutic que des de la ficció va ajudar al poble japonès a assumir el trauma de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki. I és que aquest tipus de temes cobren auge en moments de gran inestabilitat i tensió social. Els monstres vénen a servir de vàlvules d’escap i permeten assimilar els continguts de la realitat amb aquesta estranya barreja d’entreteniment i horror. Aquest cinema dels monstres i éssers extraordinaris com els vampirs, homes-llop, zombis, extraterrestres, mòmies… adquireixen un desenvolupament significatiu amb l’arribada del so.

Es tracta d’un gènere que a pesar de contar amb una llarga llista d’obres mestres està inevitablement lligat a la sèrie B. Aquesta tendència sorgeix a partir dels anys 40 quan l’esgotament dels temes duu que es barregin diversos mites en la mateixa pel·lícula. La tendència arriba al seu punt més alt amb “La Zíngara i els Monstres” (1944), on s’uneixen Drácula, Frankenstein, l’Home Llop, un geperut i un doctor boig. A més, se’ls comença a donar un tractament còmic i irònic de dubtosa qualitat. Però al ser pel·lícules destinades a acompanyar projeccions d’altres pel·lícules no se’ls exigeix molt més.

El productor Val Lewton, de la RKO, porta a terme una revitalització del gènere mitjançant pel·lícules que, malgrat la falta de recursos econòmics, exploten al màxim els creatius. A ell es deuen pel·lícules com “La dona pantera” (1942) de Jacques Tourneur. Posteriorment hi ha dos noms significatius; Jack Arnold i Roger Corman. El primer és autor de “La dona i el monstre” (1954) i “El increible home menguante” (1957). El segon, no obstant això, fa un cinema de sèrie B que produeix ell mateix, basant-se sovint en relats d’Edgar Allan Poe. Algunes de les seves pel·lícules són “La caiguda de la casa Usher” (1960) i “El corb” (1963).

Es pot afirmar que fins als anys 50 no s’acaba d’establir la idea de la ciència-ficció en el cinema. A pesar de tenir referents tan pioners com Méliès i el seu “Viatge a la lluna” (1902) o Fritz Lang i el seu “Metròpolis” (1926) aquest gènere no s’establirà fins als anys 50. És quan comencen a sorgir pel·lícules de viatges espacials o invasions extraterrestres, amb uns efectes especials que avui dia les fan difícilment creïbles. Com per exemple “Ultimatum a la terra” (Robert Wise, 1951) o “La guerra dels mons” (Byron Haskin, 1953). Tanmateix, el gènere no acaba de madurar fins a l’arribada de Kubrick i “2001, una odissea en l’espai” (1968), que ofereix una perspectiva més intel·lectual amb un discurs futurista que tornarà a ser treballat en “Solaris” (Tarkovsky, 1972) i “Blade Runner” (Ridley Scott, 1982).

També existeixen fortes connexions entre la ciència-ficció i l’aventura. El millor exemple és sens dubte la saga de “Star Wars” de George Lucas. Aquesta germanor entre fantasia i aventura es manté en molts altres directors com pot ser Richard Donner amb la primera adaptació del mític còmic: “Superman” (1978) o les humorístiques pel·lícules de Terry Gilliam, antic membre del grup britànic Monty Pyton, que dirigeix films com “El sentit de la vida” (1983) o “El rei pescador” (1991).

Als anys 80 es dóna una revitalització del fantàstic més pur amb la primera adaptació de “El Senyor dels anells” (Ralph Bakshi, 1978), la mitologia artúrica de “Excalibur” (John Boorman, 1981)o el mite de Peter Pan recreat en “Hook” (Steven Spielberg, 1991). A més a més de les pel·lícules fetes en carn i os, Jim Henson, qui havia creat els teleñecos, introduirà l’animació de ninots en “Cristall fosc” (1983) o “Laberint” (1986). Pel que fa a la utilització de la infografia, Ron Howard donarà una magnífica lliçó amb “Willow” (1988)

Altres directors imprescindibles i més lligats a la nostra època seran Steven Spielberg amb “E.T.” (1982) i “A.I. Intel·ligència Artificial” (2001), David Cronenberg, autor de pel·lícules imaginatives i inquietants com és “Inseparables” (1988), el paranoic David Lynch amb “Blue Velvet” (1986) o el fantasiós Tim Burton amb “Eduardo Manostijeras” (1990).

En definitiva, aquest gènere, el límit del qual costa fixar sovint, ha evolucionat al llarg de la història, oferint-nos des de l’entreteniment més lleuger fins a les reflexions més profundes sobre l’existència de la humanitat.

Col·laboració de Markos Goikolea per al capítol Efectes especials