Ciència ficció

Col·laboració de Héctor García per al capítol Efectes especials

El cinema de ciència-ficció és un gènere cinematogràfic que té punts en comú amb el cinema fantàstic, però que es diferencia per tenir més realisme, una justificació científica per a fenòmens imaginaris com els extraterrestres, els viatges en el temps, les lluites espacials, robots intel·ligents, etc.

Aquest gènere s’origina en el cinema mut, amb el curtmetratge Viatge a la lluna (1902), de Georges Méliès, inspirada en la novel·la de Jules Verne. Una de les imatges més famoses d’aquest és el coet en forma de bala enfonsat en l’ull de la Lluna. Juntament amb L’hotel elèctric (1908) de Segundo de Chomón, aquests dos curtmetratges es poden considerar precursors del cinema de ciència-ficció

Durant la dècada dels anys 20, els exemples més representatius d’aquest cinema els trobem amb el cinema soviètic, amb Aleita, Reina de Mart (1924) de Yakov Protázanov, i amb l’expressionisme alemany, amb Metropolis (1926) de Fritz Lang.

Amb l’arribada del sonor a la dècada dels anys 30, les pel·lícules de ciència-ficció de Hollywood eren sobretot de baix cost o de sèrie B. Alguns exemples els trobem amb Just Imagine (1930), en castellà Una fantasía del porvenir, un musical ambientat en el futur, o en altres films de caire més fantàstic, com King Kong (1933), Horitzons perduts (1937) de Frank Capra, o La vida futura (1936), adaptació d’una novel·la de H. G. Wells, un dels pares literaris de la ciència-ficció juntament amb Jules Verne.

El color va arribar a aquest gènere amb el film de sèrie B Doctor Ciclop (Ernest B. Schoedsack, 1940), on un grup de científics i d’exploradors s’endinsen en la jungla amazònica i descobreixen que el lloc està dominat per un malvat doctor, que redueix les dimensions de tot ésser viu. A més, Fleishcher Studios va realitzar un seguit de curtmetratges animats de Superman, on es recorria sovint a temes de ciència-ficció.

Als anys 50, la majoria de pel·lícules continuaven sent de sèrie B de baix pressupost. Amb motiu de què la literatura de ciència-ficció i les revistes pulp van tenir molt d’èxit, alguns films van abordar el tema espacial, com Amb destí a la Lluna (Irving Pichel, 1950), La conquesta de l’espai (1955), Retorn a la Terra (Joseph M. Newman, 1955), o La fúria del planeta vermell (Ib Melchior, 1959). El tema del viatge espacial va tenir èxit sobretot amb les pel·lícules on alienígenes amb intencions no molt bones viatjaven a la Terra. Algunes de les grans pel·lícules són, per exemple, L’enigma d’un altre món (Christian Nyby, 1951), on un visitant alienígena és detectat en una estació de radar situada a l’àrtic. Posteriorment, el mestre del terror John Carpenter faria un remake titulat La cosa (1982). Dos altres films claus són La guerra dels móns (Byron Haskin, 1953) i La invasió dels lladres de cossos (Don Siegel, 1956), del que s’han fet varis remakes, l’últim dels quals a l’any 2007 i protagonitzada per Nicole Kidman.

Malgrat tot, una pel·lícula que cal remarcar per la seva profunditat degut a qüestions morals, és Ultimàtum a la Terra (Robert Wise, 1951), de la que també s’ha fet un remake, protagonitzat per Keanu Reeves, on el missatge moralista de deixar els enfrontaments canvia per un altre de més actual: no s’ha de contaminar ni fer malbé el planeta.

Durant aquesta dècada, també es va començar a utilitzar els efectes especials fent ús de l’animació stop-motion. Ray Harryhausen va ser un dels grans mestres, i va fer ús d’aquesta tècnica en pel·lícules de ciència-ficció com La Terra contra els platells volants (Fred F. Sears, 1956)

Amb l’arribada dels anys 60, la quantitat de films de ciència-ficció va minvar, però algunes van esdevenir grans clàssics. 2001: Una odisea de l’espai (1968) de Stanley Kubrick va oferir una visió realista dels viatges espacials, amb uns efectes visuals molt elaborats, i una història marcada d’aspectes filosòfics. Altres pel·lícules que van quedar marcades en el gènere de ciència-ficció van ser El planeta dels simis (Franklin J. Schaffner, 1968) i Fahrenheit 451 (François Truffaut, 1966), que incorporaven crítiques a la societat d’aquell moment malgrat que les dues estiguessin ambientades en el futur.

En la dècada dels 70 van començar a sorgir altres pel·lícules que van incrementar l’interès pels films de ciència-ficció. Moltes d’aquestes parlaven de la paranoia, com Solaris (1972) de Tarkovsky, o pel·lícules on ens trobem un futur poc prometedor com THX 1138 (George Lucas, 1971) o La naranja mecánica (Stanley Kubrick, 1971). La comèdia també va tenir força presència en la ciència-ficció, amb films com El dormilega (1973) de Woody Allen i Estrella obscura (1974) de John Carpenter.

Va ser cap a finals dels anys 70 i durant els anys 80 que van sorgir els grans èxits contemporanis. En primer lloc, al 1977 van arribar La guerra de les galàxies i Encuentros en la tercera fase. En segon lloc, Star Trek: La pel·lícula al 1979, any en què va aparèixer una de les obres mestre de Ridley Scott: Alien, que va tenir una segona part de la mà de James Cameron al 1986 i dues parts més als anys 90. Aquests films presentaven un futur caòtic (al igual que Blade Runner) i els extraterrestres eren retratats com a hostils i perillosos, contrari al que Spielberg mostrava a E.T.: L’extraterrestre, un gran èxit del 1982.

James Cameron, juntament amb Spielberg, va aportar al gènere moltes pel·lícules, com Terminator (1984), Aliens (1986), Abyss (1989), i Terminator 2 (1992), que van revolucionar els efectes visuals.

Durant els anys 90, els ordinadors i les noves tecnologies van anar millorant els efectes especials i va fer possible, per exemple, ressorgir els dinosaures a Jurassic Park (1993), o descobrir quin és el món real a Matrix (1999). Actualment, la ciència-ficció és molt present en el cinema i trobem diferents tipus de pel·lícules: extraterrestres (La quarta fase), catàstrofes (2012), societats futures (Children of men), animacions en 3D (9), viatges en el temps (L’efecte papallona), etc.

Col·laboració de Héctor García per al capítol Efectes especials