Blaise Pascal

Col·laboració de Anna Salinas per al capítol Sumadores

Blaise Pascal va néixer a Clarmont-Ferrand, Auvernia, França el 19 de juny de 1623. Va ser matemàtic, físic, filòsof i teòleg francès, considerat el pare de les computadores juntament amb Charles Babbage.

Va ser un nen prodigi, de família pertanyent a la noblesse de robe. La seva formació precoç, les seves preocupacions científiques i les amistats del seu pare li van permetre entrar en contacte, ja el 1635, amb l’Acadèmia de Marsenne. Fruit del seu interès per la ciència són l’Essai sur les croniques de l’any 1640 i els intents per a construir una màquina per a efectuar càlculs. El 1642 el pare de Pascal va ser nombrat encarregat del cobrament d’impostos a Ruan, Normandia. Les tasques de comptabilitat eren un caos i Pascal en un intent d’ajudar el seu pare va inventar i construí la Pascalina, la primera màquina sumadora de la història, precursora de les actuals calculadores. Funcionava mecànicament i es basava en el moviment d’uns engranatges. La Pascalina era capaç de realitzar operacions com l’addició i la sostracció.

El 1653 va publicar el Tractat del triangle aritmètic en el qual descriu les propietats i aplicacions del triangle aritmètic o triangle de Pascal, manera de presentar coeficients binominals.

El 1654 incitat per Antoine Gombaud qui li plantejà el problema matemàtic de dividir una aposta després de la interrupció anticipada d’un joc d’atzar (problema dels punts), Pascal mantindrà correspondència amb Pierre de Fermat i enviarà una primera aproximació al càlcul de probabilitats. Així a partir d’aquest debat sorgirà l’esperança matemàtica. Anys més tard, Pascal va formular l’Aposta de Pascal, una reflexió filosòfica sobre la creença en Déu, basada en consideracions probabilístiques.

El treball realitzat per Fermat i Pascal en el càlcul de probabilitats va permetre crear el marc de treball a partir del qual Leibniz desenvoluparia el càlcul infinitesimal.

Pascal va treballar en els camps de l’estudi de líquids centrant-se en els principis de fluïts hidràulics. Entre els seus invents s’inclouen la premsa hidràulica (que utilitza la pressió hidràulica per a multiplicar la força) i la xeringuilla.

El 1647, seguint amb el treball de Galileu i de Torricelli sobre les teories aristotèliques que insistien en què la natura avorreix el buit, va publicar Nous Experiments sobre el Buit a on detallava una sèrie de regles bàsiques que descrivien fins a quin punt diversos líquids podien estar suportats per la pressió d’aire. També oferia raons per les quals el que hi havia a sobre de la columna de líquid era realment un buit. En honor a les seves contribucions se li va atorgar el nom de Pascal a la unitat de mesura de la pressió i al Principi de Pascal, que és el principi de la hidrostàtica i estableix que la pressió aplicada en un punt del fluït es transmet per igual a tots els punts d’aquest, de manera que en tots els punts d’un fluït no pesant actua la mateixa pressió. És un conseqüència immediata de l’equació fonamental de la hidrostàtica i constitueix el fonament de la premsa hidràulica.

També va escriure en defensa del mètode científic i més endavant, també es va utilitzar el seu nom per a denominar un llenguatge de programació.

La principal contribució de Pascal a la filosofia de la matemàtica va tenir lloc a través de la seva obra Sobre l’Esperit Geomètric, on argumentava que el procediment utilitzat en geometria era tan perfecte com era possible, assumint certs principis a partir dels quals es desenvolupaven la resta de postulats, si bé era impossible demostrar que aquests principis inicials fossin certs.

Dins d’aquesta obra també va desenvolupar una teoria de la definició. Va distingir entre definicions que són etiquetes convencionals que són admeses i compreses de forma universal perquè designen de forma natural l’objecte de definició. El segon tipus són característiques de la filosofia de l’essencialisme. Pascal defensava que només les primeres eren importants per la ciència i les matemàtiques, argumentant que aquests camps havien d’adoptar la filosofia del formalisme formulada per Descartes.

En la seva obra titulada L’art de la persuasió, Pascal va profunditzar en el mètode axiomàtic i en especial sobre la qüestió de com es pot convèncer a la gent de l’acceptació dels axiomes sobre els quals es basen les conclusions finals. Pascal coincidia amb Montaigne en què era impossible aconseguir la certesa absoluta sobre aquests axiomes i conclusions mitjançant els mètodes disponibles, i que tan sols es podia arribar a aquests principis a través de la intuïció, la qual cosa subratllava la necessitar de la submissió a Déu per a la recerca de la veritat.

El 1646 la seva família es va convertir al jansenisme. No obstant, després d’una profunda experiència religiosa l’any 1654 Pascal va patir la seva segona conversió. Va abandonar les matemàtiques i la física per a dedicar-se a la filosofia i a la teologia, publicant en aquest període les seves dues obres més conegudes: Les Cartes Provincials i els Pensaments. Pascal va tenir molts problemes de salut al llarg de tota la seva vida, i va morir a l’edat de 39 anys.

Col·laboració de Anna Salinas per al capítol Sumadores