Antonio Meucci

Col·laboració de Jordi Fàbregas per al capítol Telefonia

Antonio Meucci naixé a Florència, Itàlia l’any 1808. Va ser l’inventor del telèfon, malgrat que històricament la “paternitat” de l’aparell es va atribuir al nord-americà d’origen escocès, Alexander Graham Bell.

Va estudiar disseny i enginyeria mecànica a “L’Acadèmia de Belles Arts de Florència” i va treballar com empleat de la duana i del “Teatre Della Pergola”. Meucci també va estudiar enginyeria química i enginyeria industrial a Florència.

El 7 d’agost de 1834 es va casar amb Ester Mochi. Aquell mateix any va ser acusat de participar en una conspiració del Moviment d’Unificació Italiana i va ser empresonat per a tres mesos. En la dècada dels anys trenta va emigrar a Cuba a la recerca de fortuna on no va tenir sort. A Cuba, mentre treballava amb malalts reumàtics, als quals aplicava petites descàrregues elèctriques per a pal·liar el dolor, va descobrir que la transformació de les vibracions sonores en impulsos elèctrics permetia transmetre la veu a distància, a través d’un cable. Després de treballar durant alguns anys com a sanador a L’Havana va tornar a emprendre viatge, aquesta vegada amb destinació a Nova York.

Als anys cinquanta va començar a dissenyar prototips telefònics. Al voltant de l’any 1854, Meucci, amb una situació desfavorable, immigrant i d’escassos recursos econòmics, va construir un telèfon mecànic (no elèctric) per a connectar la seva oficina amb el seu dormitori situat en el segon pis, a causa del reumatisme de la seva dòna.

L’any 1871, va batejar amb el nom de “teletròfon” i va sol·licitar a Nova York la demanda de patent de l’aparell. Per a renovar el document de la demanda havia de pagar deu dòlars cada any. El científic italià va complir aquesta obligació els dos primers, però el 1874 no va poder aconseguir els diners i va perdre els seus drets legals sobre l’invent.

Meucci va buscar llavors suport econòmic i va presentar el seu “teletròfon” a la Western Union, però la famosa companyia de telègrafs va rebutjar l’oferta. El 1876 començar el conflicte de la patent; el físic d’origen escocès Graham Bell va patentar un aparell de transmissió de veu al que va anomenar “telèfon”. El científic italià va reclamar els seus drets en els tribunals però va morir sense que ningú reconegués la seva aportació a un dels principals invents del segle XX.

Meucci va morir pobra i amargat en 1889 i mai va veure la glòria i el reconeixement del seu talent, el qual va xocar amb el seu escàs coneixement de l’anglès i el seu poc domini davant els ardits legals i els ingents interessos econòmics de les grans corporacions d’Estats Units.

Durant més d’un segle es va mantenir l’error d’atribuir a Graham Bell la paternitat del telèfon fins que finalment, el 11 de juny de 2002, el Congrés dels Estats Units va reconèixer oficialment a Meucci el veritable inventor. A més del telèfon, el científic italià va idear un sistema de filtres per a la depuració de l’aigua i va introduir l’ús de la parafina en la fabricació de veles.

La mort de Meucci va fer que s’oblidés el procés legal que havia iniciat contra la Western Union (que va donar a Graham Bell para impulsar el seu “invent”) pel que conclou assenyalant la seva aportació a una invenció per a tota la humanitat. Aquesta acceptació ha estat rebuda a Itàlia com la victòria pòstuma d’un personatge maltractat per la història, i ha tingut eco en els mitjans de comunicació del món perquè els nord-americans han hagut de reconèixer que un estranger és el veritable inventor del mitjà. Els congressistes van admetre que, d’haver contat amb aquells deu dòlars, “Bell no hagués pogut patentar l’invent del telèfon com seu”.

Tal com ho han afirmat des de dècades els llibres de text a Itàlia, l’inventor italià Antonio Meucci és el veritable inventor del telèfon, pel que Alexander Graham Bell es “va robar” la idea d’un dels mitjans de comunicació més importants de la història.

Col·laboració de Jordi Fàbregas per al capítol Telefonia