Antoni Gaudí

Col·laboració de Juli Carné per al capítol Càlculs analògics

Antoni Gaudí (Reus o Riudoms, 1852 — Barcelona, 1926) va ser un arquitecte català que va acabar sent reconegut, després de la seva tràgica mort, com una de les ments més originals i un dels genis més rellevants de l’arquitectura moderna. Prova d’això són les seves obres, situades en la seva majoritària part a Barcelona, com El Temple Expiatori de la Sagrada Família, encara en construcció; les múltiples obres per a la família Güell, com la finca de Pedralbes, el Palau al carrer Nou de la Rambla de Barcelona, el famós Parc Güell, inacabada ciutat-jardí al Carmel, o la Cripta de la Colònia Güell, a Santa Coloma de Cervelló; a més de la casa Batlló o la casa Milà (la Pedrera), totes dues al Passeig de Gràcia, són algunes de les obres més representatives d’aquest eclèctic arquitecte català.

Havent començat amb una tendència constructiva més propera a l’estil neogòtic, la seva contribució a l’art arriba en explorar els camins del modernisme arquitectònic. De fet, aquest estil no és altre que la repercussió a escala catalana del moviment artístic de finals del segle XIX i principis del XX anomenat Art Nouveau que arriba, segurament, al seu màxim desenvolupament a Catalunya gràcies al modernisme català, abanderat per Gaudí juntament amb Puig i Cadafalch i Domènech i Montaner.

La seva condició d’arquitecte modernista català amb més projecció és, en part, gràcies a la seva capacitat de treballar a partir del modernisme per arribar a un estil particular, únic, inconfusible. És precisament l’admiració d’Antoni Gaudí per la naturalesa el que fonamentalment condiciona el seu estil, i és que les seves obres estan influïdes constantment pels estudis que l’arquitecte va fer sobre la natura i les seves formes, així com la geometria i els colors.

Per altra banda, és important destacar la voluntat d’aprofitar les capacitats de les arts aplicades, és a dir, la cura gairebé maniàtica d’aquest arquitecte demiürg per tots i cadascun dels detalls de la decoració dels seus edificis. Com a prova irrefutable es podria mencionar la recuperació del mosaic clàssic transformat en les mans del geni català en trencadís, una tècnica que, si bé no van entendre els burgesos de la seva generació, és una de les bases de l’arquitectura de Gaudí i, alhora, un dels seus grans èxits.

Però, com ja s’ha esmentat, segurament el més important a l’hora de conformar aquest estil original, propi, és el seu estudi que, a partir de 1880, va fer de les formes de la natura. L’estudi de forces de comprensió en arcs i voltes va ser aplicat de la mateixa manera que les seves investigacions en arcs parabòlics li van brindar la possibilitat de pensar en fer sostres sense bigues, com és el cas paradigmàtic de les golfes de la Pedrera.

És, precisament, en aquest espai de la Casa Milà on actualment hi ha, en forma de retrospectiva o homenatge a l’artista, un petit museu que recull un dels elements més significatius de la contribució de Gaudí a investigar les formes per aplicar-les a posteriori als seus edificis. No és altra cosa que una de les maquetes funiculars de cordill i saquets de perdigons o, el que és el mateix, una aparentment rudimentària construcció que, per analogia, permetia a l’arquitecte visualitzar els seus edificis i estudiar i experimentar els riscos que li podien suposar les seves arriscades estructures.

En efecte, la seva arquitectura és absolutament orgànica, ja que Antoni Gaudí té una visió corpòria de la vida i l’aplica a la seva obra. És per això que corba els murs i aconsegueix d’aquesta forma uns teixits amb una consistència de gran plasticitat. En aquest sentit, es fa evident mencionar que les quatre menes de superfícies reglades (hiperboloide, helicoide, paraboloide hiperbòlica i conoide) van ser usades per l’arquitecte a l’hora de dissenyar les estructures de les voltes, sostres, murs i pilars de les seves obres.

Es podria dir, doncs, que el gran mèrit de l’arquitecte és saber percebre els elements d’una naturalesa que idealitza i saber-los adequar al món de la construcció convertint-los en línies d’una gran riquesa visual i valenta fantasia, però conjugant-ho de manera elegant, que no suposi en cap cas formes agressives.

Admirador, com a bon mediterrani, de l’art grec; inspirat, com a profund religiós que era, de l’arquitectura gòtica; tot aquest seguit de referents ajuden a configurar les bases d’aquest estil únic. Però és que en la seva arquitectura també hi podem desxifrar les formes de la naturalesa que tant va estudiar, així com reminiscències historicistes no tan sols de grans catedrals gòtiques sinó de caire barroc, a més del seu estudi constant per innovar en terreny d’il·luminació aplicada a l’arquitectura.

Sembla que tot sigui influència per Antoni Gaudí, un arquitecte, en efecte, que és capaç de conjugar tot allò que l’envolta i l’atrau i fondre-ho en un estil propi, imaginatiu, valent però que, precisament per això, la gent de la seva època no va entendre i va maltractar sistemàticament en vida de l’autor. Malgrat tot, és aquest eclecticisme, aquesta voluntat de recerca gairebé malaltissa, aquest caràcter atemporal i de fusió entre naturalesa i cultura, totalment avançats a la seva època tot i la vessant historicista de bona part de les seves obres, que fan que avui en dia Gaudí atragui de la manera que ho fa. En resum, Antoni Gaudí és segurament l’arquitecte modernista més important i, de ben segur, l’arquitecte català amb més projecció internacional.