Animació

Col·laboració de Júlia Obiols per al capítol Efectes especials

L’animació és un procés utilitzat per a donar la sensació de moviment a imatges o dibuixos. Aquesta tècnica posa en primer pla el seu caràcter artificial, admetent obertament que les seves imatges són meres representacions. El seu llenguatge visual es troba més a prop d’allò gràfic que d’allò fotogràfic. És discreta i conscientment discontínua: amb uns personatges representats d’una manera tosca i que es mouen per davant d’un fons detallat i estàtic, amb unes mostres de moviment preses de manera estàtica i irregular (a diferència del mostreig uniforme de la càmera de cine), i amb un espai construït a partir de capes d’imatge per separat. El terme “cinema d’animació”, doncs, fa referència a les pel·lícules que han estat filmades fotograma a fotograma amb independència de quin sigui el subjecte fotografiat. És el que es coneix com a “one turn, one picture”. El creador del cinema d’animació va ser Segundo de Chomón. Segons explica la llegenda, sembla ser que Chomón va descobrir accidentalment les possibilitats de l’animació quan estava filmant uns cartells i una mosca es va introduir dins del camp de la càmera. En observar la projecció, Chomón va treure les seves pròpies conclusions per a una embrionària “teoria de l’animació”.

Existeixen diferents tècniques d’animació tradicional, entre les quals podem destacar:

– DIBUIX ANIMAT: els dibuixos animats es creen dibuixant cada fotograma. Al principi es filmava cada fotograma i després era filmat, però aquest procés es va accelerar en aparèixer l’animació per cel·les o amb la invenció de Bray Hurd el 1910 en la que utilitzaven làmines transparents sobre les que animaven als seus personatges sobre el fons. Per norma general, es fa interposant vàries imatges; així, al donar un moviment continu es donarà vida a un personatge animat. De les tècniques d’animació és la més antiga i, històricament, la més popular.

– STOP MOTION: són treballs frame a frame basats en objectes petits i plastilina. Es tracta d’una tècnica que consisteix en aparentar el moviment d’objectes estàtics capturant fotografies. Són animacions que no han estat ni dibuixades ni pintades, sinó que han estat creades agafant imatges de la realitat. Dins de la tècnica de l’stop motion, existeixen alguns subgèneres o variables:
— PIXILATION: els objectes animats són autèntics objectes comuns e inclòs persones. Aquests objectes són fotografiats repetides vegades i desplaçats lleugerament entre cada fotografia. El pioner d’aquesta tècnica va ser Norman McLaren, 1952.
— ROTOSCÒPIA: es tracta de dibuixar sobre la referència, que poden ser els quadres de filmació d’una persona real. És a dir, es projecta una imatge i es pinta a sobre el fotograma. El pioner va ser Max Fleischer, 1917.

– SILUETES I CUT PAPER: s’utilitzen figures retallades, ja sigui de paper o fotografies. Els cossos dels personatges es construeixen amb els retalls de les seves parts; movent i reemplaçant les parts s’obtenen diverses posicions que donen vida al personatge.

– COLLAGE I FOUND ART: es tracta d’utilitzar material com fils, pals, etc; enganxar-los i anar-los movent, tot fent un collage.

– PARALLAX: es tracta de la simulació del moviment infinit d’un fons en una sola capa. En primer lloc, cal crear un fons que tingui dues vegades l’ample de l’escenari. En segon lloc, cal retocar els extrems per a que siguin simètricament iguals. I, en tercer i últim lloc, cal animar en dues capes separades els fons al mateix temps, seguits l’un de l’altre

Totes aquestes tècniques tenen en comú que parteixen d’un material real, ja siguin dibuixos, ninots, maquetes, collages, fotografies, o inclòs objectes reals que després de ser creats s’animen utilitzant diferents tècniques que avui en dia no han deixat de banda les noves tecnologies.

El cinema d’animació es distingeix de la resta, en primer lloc sobre el suport en el que es construeixen les imatges. En la majoria dels casos opta per la ficció però també existeix l’acceptació d’una sèrie de convencions lligades a la seva base material. El cos humà, un element essencial del reconeixement de l’espectador en el cinema de ficció, és substituït per caricatures, objectes de plastilina o, simplement, per informació codificada d’un ordinador. D’aquesta manera, a la vegada que l’espectador rebaixa les seves expectatives de verosimilitud, les possibilitats dels móns de ficció augmenten. La mal·leabilitat i la possibilitat casi infinita de manipular els cossos representats permeten l’entrada en móns dins del cinema de ficció, almenys fins a la recent incorporació de tècniques informàtiques que han sigut experimentades prèviament en l’animació.