Algorista

Col·laboració de Laura Sol per al capítol Càlculs vistosos

Va ser l’artista nord-americà Verostko qui va inventar el terme algorista, a partir de les paraules algoritme i artista. Per la primera entenem un conjunt de regles per a resoldre un problema en un nombre finit de passos i per la segona, la persona que practica un art, especialment una de les belles arts. Antigament però, el terme algorista també es va utilitzar per anomenar als partidaris del sistema de numeració indo-aràbiga contraris als abaquistes, partidaris de l’àbac i dels càlculs més tradicionals. Tot i això avui en dia, i per molt que soni redundant un algorista és aquell que crea peces d’art algorítmic.

L’art algorítmic és aquell que s’executa mitjançant un ordinador. A vegades les peces artístiques creades d’aquesta manera també es classifiquen com a art generat per ordinador i tot i que en part és cert, normalment en aquest tipus d’art la computadora es limita a l’execució. En canvi, en l’art algorítmic el disseny creatiu és el resultat d’un procés algorítmic, sovint a partir de processos aleatoris per tal de produir variabilitat. Hi ha diverses maneres de crear art algorítmic, una de les tècniques més estudiades és el fractal. Tot i que l’art algorítmic està considerat un art digital, hi ha molts algoristes que treballen amb plotters (traçadors de línies, bolígraf sobre paper).

Els primers exemples d’art algorítmic són unes peces de Georg Nees i Frieder Nake, a principis dels anys seixanta. Les obres es realitzaven mitjançant un plotter connectat a un ordinador. La gràcia de crear imatges d’aquesta manera està en pensar en el programa i en la seqüència d’accions que hauran de ser interpretades pel PC. Aquest ho transmetrà al plotter que és el que acabarà materialitzant el dibuix que prèviament han pensat els algoristes en forma de codis i funcions matemàtiques. És aquí precisament on rau la particularitat dels alalgoristes; han de saber dibuixar però a més a més també han de saber de programació.

Uns altres exemples d’art algorítmic que van seguir a aquests pioners, són obres creades mitjançant la tècnica fractal, que va ser ideada cap a finals dels anys vuitanta. Aquesta tècnica és important perquè comporta una diferent execució. En aquest cas no és el plotter el que “dibuixa” sinó que a partir de les fórmules que els algoristes han ideat es crea una imatge en la memòria de l’ordinador.

Hi ha una sèrie de característiques fonamentals que una obra ha de reunir per ser considerada una peça d’art algorítmic. La més important és que l’artista ha de ser el creador de l’algorisme que ha originat la imatge que constitueix l’obra d’art. L’algorisme ha de contenir codis, funcions i expressions que determinin clarament com ha de ser el resultat final, allò més tangible per a nosaltres els espectadors. L’algorista ha de ser conscient sobre què és el que vol transmetre, de quina és la millor manera d’expressar-ho, igual que un pintor es preocupa per la millor utilització dels colors entre d’altres aspectes. És per això que és tant important que l’algorista sigui el verdader creador de l’algorisme a partir del qual ha creat la seva obra, perquè és d’aquesta manera com ell o ella esdevé el verdader autor de l’obra, així com la impregna del seu estil i la seva personalitat i també es converteix en un mitjà per expressar les seves idees.

La figura de l’algorista no és massa coneguda ni està molt estesa, és per això que uns quants algoristes van decidir agrupar-se en una associació anomenada The Algorists just després de la celebració de Siggraph 95′ (grup interessat en la infografia i la computació gràfica que celebra conferències anuals). Inicialment estava constituïda per Jean-Pièrre Hébert, Ken Musgrave i Roman Verostko però posteriorment es van afegir Charles Csuri, Helaman Ferguson i Manfred Mohr. Tots els membres del grup tenen una llarga trajectòria en l’art algorítmic i porten temps desenvolupant els seus algoritmes. Les seves obres estan creades mitjançant software que han ideat ells mateixos, adaptant així els algoritmes als seus processos creatius, i a la consolidació del seu estil. Jean-Pièrre Hébert es caracteritza per utilitzar tot tipus de materials des de llapis fins a sorra, aigua així com també ha creat música visual algorítmica. En canvi, Ken Musgrave es va especialitzar sobretot en la creació de software, especialment de fractals, a partir del qual posteriorment s’han originat diferents programes de modelització 3D com ara Bryce. El co-fundador del grup Roman Verostko, juntament amb Jean-Pièrre Hébert, pintor que es va interessar per l’art algorítmic perquè ampliava les possibilitats per expressar-se artísticament.

Els nouvinguts que es van adherir al grup The Algorists també tenen una llarga trajectòria. Charles Csuri és un algorista interessat sobretot en la repetició i el rime. Mentre que Helaman Ferguson és de formació matemàtica i en les seves obres li agrada treballar amb diferents formes matemàtiques i per últim Manfred Mohr que va ser un pintor i cantant de jazz que es va a començar a relacionar amb els ordinadors per l’interès que l’art algorítmic li suscitava. Aquest darrer ha estat molt reconegut a nivell internacional.

Els museus són un dels principals interessats en l’art algorítmic, de fet moltes de les obres dels algoristes que acabo d’enumerar han estat exposades com ara al Victoria Albert’s Museum de Londres, el Museum of Modern Art de Nova York o el Centre Pompidou de Paris entre d’altres.

Col·laboració de Laura Sol per al capítol Càlculs vistosos