Alfred Hitchcock

 

Col·laboració de Maite Rico per al capítol Música digital

Sir Alfred Hitchcock (13 d’agost de 1899, Gran Bretanya- 29 d’abril de 1980, Estats Units) va ser un cineasta anglès que es va a donar a conèixer principalment per les aportacions que va fer al món del cinema en els camps del suspens i del thriller psicològic, però sense deixar de banda el melodrama. La seva carrera artística va durar sis dècades, en les quals va gravar més de cinquanta llargmetratges.

Tot i que Hitchcock va començar la seva carrera al seu país natal fent pel·lícules mudes i sonores, va acabar marxant als Estats Units a acabar la seva carrera i a consagrar-se com el gran director del cinema que és considerat actualment, entre d’altres motius, per la capacitat que va tenir d’adaptar-se a totes les modificacions que va patir el sector durant el temps en què va treballar en ell, convertint-se així en un artista transversal que ha passat pel cinema clàssic i que s’ha convertit en un referent del modern.

Hitchcock va començar en el món del cinema com a muntador, guionista i director artístic a la productora Famous Players Lasky. De mica en mica es va començar a introduir en el sector, fins que va poder dirigir el seu primer llargmetratge l’any 1925 a Munich, que rebria el nom de The Pleasure Garden i que va anar seguida de d’algunes produccions més experimentals, com Easy Virtue (1927), i d’altres que el farien famós arreu del món com The Man Who Knew Too Much (1934) o The 39 Steps (1935). A aquesta darrera, el director britànic va introduir per primer cop un dels elements que caracteritzarien la seva carrera, l’anomenat MacGuffin¸que es tracta d’un dispositiu que sembla de vital importància per resoldre la trama, però que finalment no té res a veure amb la història.

Després de gravar un dels seus grans èxits, The Lady Vanishes (1938), es trasllada als Estats Units per seguir amb la seva carrera al costat del productor David Oliver Selznick. La seva primera pel·lícula a Amèrica fou Rebecca (1940), a la que van seguir grans èxits com Suspicion (1941), Shadow Of A Doubt (1943) o Spellbound (1945). Amb aquestes pel·lícules va tornar a introduir un altre element identificatiu de les seves pel·lícules, els seus cameos, que mai anaven acompanyats de diàleg i que es donaven en un moment qualsevol de la pel·lícula. L’expectació davant d’aquestes aparicions van ser tan importants, que el públic deixava d’estar atent a la trama per fixar-se només en ell, de manera que va haver de començar a avançar la seva presència en els films.

L’any 1944 va muntar la seva pròpia productora, Transatlantic Pictures, la primera pel·lícula de la qual va ser Notorius (1946). Allà va treballar per segon cop amb l’actriu sueca Ingrid Bergman que es convertiria en la primera rossa hitchcockiana, un tret sempre significatiu de les seves actrius, ja que considerava que aquest to de cabell aportava misteri sobre la dona. La segona musa del director va ser Grace Kelly amb qui va treballar a diverses pel·lícules, com Rear Window (1954) o To Catch a Thief (1955). El mateix 1955 va estrenar a la televisió l’existosa Alfred Hitchcock Presents que es caracteritzà per usa r la mateixa fórmula que a les seves pel·lícules i per fer ell mateix la presentació de cada història.

Els següents anys en la seva filmografia van ser molt fructífers i polèmics, sobretot quan va donar-se a conèixer el seu caràcter manipulador i opressor sobre els seus actors. Tot i així, va realitzar grans pel·lícules que avui són considerades obres mestres, com Vertigo (1958), North By Northwest (1959), Psicosis (1960) i The Birds (1963). Amb aquestes produccions va adaptar-se també a la tècnica del Technicolor i va jugar amb els efectes especials, el muntatge i els títols de crèdit —treballant principalment amb Saul Bass-.

Les ficcions de Hitchcock es poden dividir en tres grups diferents. El primer són aquelles que descriuen l’itinerari d’un innocent que és perseguit a qui se li impedeix ser qui vol ser, perquè se’l confon, on entrarien produccions com The 39 Steps o North By Northwest. En aquestes, la confusió identitària és l’encarregada de construir la trama. Per una altra banda, tenim aquelles que parteixen d’un univers familiar endogàmic que és violat per una figura externa que sol ser una dona. Aquí trobem pel·lícules com Rebecca, Psicosis o The Birds. Finalment, trobem el grup més significatiu pel que fa al seu sistema. En aquestes, trobem una situació quotidiana en la que alguna peça està malament posada. Aquest forat negre acaba pertorbant la normalitat, com passa a Vertigo o Rear Window.

Tot i que prèviament hem esmentat diversos elements pels quals és fàcil reconèixer les pel·lícules de Hitchcock, n’hi ha d’altres que farien les seves obres úniques i exemplars pels cineastes posteriors. Hitchcock va caracteritzar les seves pel·lícules per la manera com va jugar amb el punt de vista que mostrava. A partir dels canvis entre aquests, el director construïa els seus guions i d’aquesta manera, podia manipular els sentiments dels espectadors i jugar amb ells. Alguns altres elements fonamentals del sistema Hitchcock són:

1) Quant més natural sigui una situació, més susceptible serà de convertir-se en sinistra. Això implica l’existència de personatges ambivalents. Les pel·lícules més significatives foren: Strangers On A Train (1951), Psicosis o Rear Window .
2) El desig en la seva vesant al·lucinatòria és l’element que mou els personatges de Hitchcock. Així dóna cos als deliris. Un exemple seria Vertigo.
3) Els espectadors no poden accedir a les ficcions i s’han de conformar mirant i construint fantasmes.
4) Construcció formal i espacial de línies en el relat que són fonamentals a les històries. Per exemple, a Vertigo tot és mou en espiral i a Rear Window ell representa la horitzontalitat i ella la verticalitat.

Finalment, destacar que Hitchcock mai guanyà un Oscar competitiu —sí un d’honorífic-, però això mai no ha perjudicat el seu reconeixement a nivell mundial.

Col·laboració de Maite Rico per al capítol Música digital