Alan Turing
Col·laboració de Beatriz Escribano per al capítol Intel·ligència artificial
Ja des del clàssic ‘coneix-te a tu mateix’, l’ésser humà ha sigut el principal objecte d’estudi per a l’ésser humà. Si hi ha cap cosa que ens puga definir és aquesta necessitat de comprendre’ns més i més a nosaltres mateixos i al món al qual vivim. Podríem aventurar que va ser Alan Mathison Turing (1912-1954) el primer a fer una contribució realment important ja no a la solució del problema, sinó al seu plantejament en termes correctes.
Aquest matemàtic, científic de la informàtica, criptògraf i filòsof anglès, és considerat un dels pares de la ciència de la computació (gràcies a l’article que va escriure ell mateix l’any 1936, quan estava estudiant en Princeton, titulat On computable Numbers) i precursor de la informàtica moderna ja que va establir-ne les bases del primer concepte rigorós de computadora. No hi ha millor manera per saber què és un ésser humà que construir-ne un. Si allò que ens defineix és la nostra capacitat de pensar, haurem de construir una màquina que pense.
La hipòtesi de Turing és que una màquina capaç de pensar és quelcom molt senzill: un dispositiu teòric que pot llegir instruccions d’una cinta de paper perforada (una seqüència lineal de dades) i executar totes les operacions crítiques d’un ordinador. És a dir, a cada instant, la màquina pot llegir només una dada de la seqüència i realitzar accions (escriure noves dades o canviar d’estat dins d’un conjunt finit d’estats possibles, per exemple) en base a una graella que té en compte el seu estat actual intern i l’última dada llegida. A aquest dispositiu va denominar-lo ‘Màquina de Turing’ —precursora de les computadores digitals- encara que més enllà de ser un dispositiu físic és una abstracció matemàtica. Es va denominar ‘màquina’ perquè el seu funcionament pot ser descrit en termes d’operacions individuals molt senzilles que suggereixen una implementació real molt simple. Gràcies a aquesta definició (estreta d’un altre article sobre números calculables d’aquest autor publicat l’any 1937) es va formalitzar el concepte d’algoritme. Amb ajut d’aquesta màquina, Turing va demostrar que existeixen problemes irresolubles que cap ordinador pot solucionar. Així, es van fixar els límits de les ciències de la computació.
Com ja hem apuntat abans, Turing va contribuir de forma particular a l’enigma de si les màquines poden pensar, postulat nuclear de la intel·ligència artificial, de la qual se’l considera el pare per la seva famosa ‘prova de Turing’ mitjançant la qual volia comprovar si un programa d’ordinador pot ser tan intel·ligent com una persona.
Gràcies a aquest matemàtic (sobretot al seu estudi de 1950 Computing Machinery and Intelligence) s’han establert connexions entre el nou concepte de computabilitat i els tradicionals estudis sobre cos i ment i determinisme. És a dir, gràcies a la seva curiositat ontològica es van plantar les llavors de les relacions home-màquina. Des de que Turing va plantejar la possibilitat de la intel·ligència artificial (encara que aquest terme no va ser acunyat fins al 1954) al comparar els processos mentals als d’un ordinador, cosa que ens porta a plantejar-nos la pregunta de si som una ‘computadora’, la informàtica ha avançat molt i, a hores d’ara, existeixen menys prejudicis per contestar afirmativament a la qüestió. Més que mai, l’ésser humà és un enigma per a ell mateix i aquest enigma no només no està resolt, sinó que potser encara ningú ho ha plantejat de manera correcta. Arribaran a ser tan intel·ligents les màquines que dubtaran si 1+1=2 o estaran segurs de la seua veritat precisament per ser indemostrable?
Col·laboració de Beatriz Escribano per al capítol Intel·ligència artificial