Adeptes
Col·laboració de Albada Santamaria per al capítol Videojocs
Ser ignorant o ser indiferent. Ser adepte o ser addicte. Aquesta és la qüestió, com diria Hamlet. Vegem-ho detingudament. Un ignorant és aquell qui no sap res (o quasi res) sobre un tema concret, mentre que un indiferent, tenint-ne el coneixement suficient, es mostra apàtic, sense cap predilecció o interès especial. L’adepte és fermament partidari d’alguna persona o idea. Seguidor, apassionat, afiliat, incondicional, associat. Però, dut a l’extrem, neix l’addicte, el desesperat i infeliç depenent, qui està fortament i cegament inclinat, obsessiu, entregat a alguna cosa.
Són quatre atributs, quatre actituds que es poden emprendre en qualsevol terreny. I també davant la pantalla, jugant a un videojoc. El videojoc és “un programa informàtic creat expressament per a entretenir, per a divertir, basat en la interacció entre una persona i un aparell electrònic on aquest s’executa”; “el jugador pot controlar un personatge o qualsevol altre element d’aquest mateix entorn recreat, per tal d’aconseguir un o múltiples objectius, respectant sempre escrupolosament les regles del joc”. Però, oblidem la teoria; anem creativament més enllà.
Hi ha persones que podríem considerar moderadament adeptes als videojocs. Tancant els ulls, fàcilment es traslladen a mitjans dels anys noranta. A l’edat dels set o vuit anys, ja debutaven en el món de les aventures gràfiques. Era com un amor d’estiu: curt i intens, limitat a un període de temps concret, i a unes circumstàncies vitals que, sense saber ben bé per què, els hi inclinaven amb determinació. D’aquests que deixen un regust dolç i un bon record que perdura durant els anys posteriors.
Aquestes aventures gràfiques donaven resposta a l’afany d’arriscar-se i a una personalitat avesada a la creativitat i a la imaginació sense límits. S’obrien al món; la fantasia els impregnava. I, en concret, les aventures de Guybrush Threepwood, a la trilogia de Monkey Island (Lucas Arts), responien a aquesta il·lusió, a aquest enginy, i a aquestes vivències. Viatges. Emocions punyets. I tot, a través de la pantalla d’un PC Pentium I. Era com una gran descoberta, una finestra a un indret ple de possibilitats. Una història de pirates, amors, desamors, divertiment i sensacions trepidants, viscudes en primera persona i sense ni aixecar-se de la cadira; només a un sol clic.
La primera part de la trilogia era encantadora i entranyable. Els gràfics, d’estil cartoon, pèssims i pixel·lats, no tenien res a veure amb el grau de definició que avui en dia sedueix el públic de les grans sales de 3D. Aquella taqueta indefinida que es movia grollerament per la pantalla era un pirata jove, carismàtic i sapastre, amb ganes de viure aventures inimaginables. Començava a sonar la musiqueta, sortien els crèdits i ja està, ja s’entrava a una nova dimensió, a una dimensió màgica. Els duels amb espasa, on guanyava qui etzibava a l’enemic la frase més enginyosa (i absurda): “tú eres cola, yo pegamento”. El temible pirata fantasma Le Chuck. El venedor que promocionava assegurances de vida venent embarcacions. O l’Elaine que, lluny de ser la típica princeseta figaflor que calia salvar constantment, forta i valenta se’n sortia tota sola.
A diferència de Zork, King’s Quest, The Longest Journey o Indiana Jones and the Fate of Atlantis, The Secret of Monkey Island, de 256 colors, incorporava un modern motor d'”apuntar y clickear”, un sistema de diàleg amb respostes opcionals, enigmes solucionats amb objectes, gràfics originals, música ambiental i un sentit de l’humor latent certament peculiar. Són exemples de videojocs d’aventura: investigació, exploració, solució de trencaclosques, interacció amb personatges del videojoc, i un enfocament en el relat enlloc de desafiaments basats en reflexos.
Actualment, tot és força diferent. La ficció supera la realitat. L’oferta s’ha ampliat de manera insospitada: es pot practicar ioga amb la Wii, o ser un guitarrista d’una exitosa banda de rock al Guitar Hero. Fins i tot, a la ràdio s’emeten programes monogràfics sobre jocs i realitat virtual. Ha esdevingut un sector sòlid i professionalitzat, ja no únicament a mans dels amateurs.
Els videojocs són el primer mitjà de massa de l’era informàtica. Precursors dels actuals sistemes multimèdia interactius i ubicats en l’etapa inicial de creuament entre ordinador i televisió, els jocs informàtics marquen, dia a dia, una ruta cap a nous horitzons d’oci virtual. Són milions i milions de nens, de joves, i també d’adults que hi juguen habitualment. Han adquirit, doncs, un rol decisiu, tot i que sovint poc o mal valorat, en el procés de la informatització de la societat.
Ser ignorant o ser indiferent. Ser adepte o ser addicte. Volem adeptes als videojocs, però adeptes sans, conseqüents, madurs generació rere generació; sense ser embruixats ni anul·lats per una realitat paral·lela. Volem adeptes desperts i amb personalitat, però també nostàlgics i sensibles a aquest “món de Peter Pan” que tant estimula els somnis i alimenta passions. Així doncs, llarga vida al pirata Guybrush!
Col·laboració de Albada Santamaria per al capítol Videojocs