Actors sintètics

 

Col·laboració de Xavi Planas per al capítol Efectes especials

Gollum és un element clau a The Two Towers (2002) i The Return of the King (2003), l’èxit dels quals depenia en gran part de la credibilitat del personatge digital. Weta Digital (companyia d’efectes especials de Wellington, Nova Zelanda, fundada per Peter Jackson, Richard Taylor i altres l’any 1993) va posar-hi tot el seu esforç. La major part del procés es va dur a terme en el taller de modelatge (maquetes, escultures, bustos), partint de dibuixos inspirats per Alan Lee i John Howe. Després de dues generacions d’escultures es va aprovar un Gollum modelat per Mike Asquith (seria molt millor el definitiu) i, acte seguit, van buscar un veu (inicialment, tres setmanes de feina).

Andy Serkis no estava interessat en la feina fins que va llegir el guió i va realitzar una audició que deixà bocabadat al director. Peter Jackson es va fixar que l’actor necessitava distorsionar el gest per crear la veu, cosa que feia indissociables la veu i l’expressió facial. Ja no es buscava només una veu, sinó també una interpretació. Així Elijah Wood (Frodo) i Sean Astin (Sam) tenien algú amb qui interactuar i assajar: un Andy Serkis gatejant pel set i cobert per un tratge de licra blanc, que permetia aconseguir una superfície el més fina possible. Es feien dues preses: una on sortia Serkis interpretant i parlant (referència d’animació), i l’altra on treien l’actor mentre que Wood i Astin actuaven com si Gollum estigués allà (presa real amb un buit que s’omplia a postproducció amb el personatge digital). Inicialment la gent no valorava els esforços físics i el treball interpretatiu de Serkis, però aquesta referència física va implicar redissenyar el personatge a partir del propi actor en plena producció (Weta l’havia dissenyat l’any 1998 abans de trobar l’actor).

No estava previst que l’actor que posés la veu interpretaria en Gollum (de fet, hi ha un flashback a The Return of the King on Andy Serkis encarna el hobbit Sméagol abans de ser corromput per l’Anell i convertir-se en aquest monstre sinistre i esquelètic). Es va escanejar el rostre d’Andy Serkis, que feia ganyotes de tot tipus, i s’esculpia manualment (Jaime Beswarick fou l’escultor del disseny definitiu, que es va escanejar posteriorment) per tal d’aportar dades útils per animar la musculatura del personatge digitalment. El director Peter Jackson va donar el vistiblau a l’escultura i l’equip d’animació es va posar les piles des del Nadal de 2001 (estrenada The Fellowship of the Ring) per refer i comprimir dos anys de disseny en dos mesos i mig. A més, calia fer una pell semitranslúcida que fes creïble al personatge i els pintors de textures van aplicar el color al personatge digital com si fessin servir un aerògraf. Gollum té 300 músculs i el seu sistema facial té unes 250 formes.

L’animació del personatge va ser un tema molt debatut: o es feia amb la tècnica de captura de moviment o amb la tradicional manipulació d’un putxinel·li o keyframe. El motion capture (situar uns punts de referència en el tratge de l’actor i unes capturadores de dades recullen els moviments de les articulacions) té avantatges: s’aconsegueix una representació tridimensional de Serkis en l’àmbit digital (no és pel·lícula de 35mm i es pot repetir i improvisar constantment) i en temps real, i ofereix un realisme que es perd en l’animació keyframe (moviments subtils de diverses parts dels cos quan només gires el cap, per exemple). De fet, durant el rodatge es van escriure noves escenes com la de l’esquizofrènia (Gollum parla amb Sméagol), que explora el costat dual del personatge i el resumeix magistralment en escassos minuts. Però Gollum no és humà i, encara que a vegades els moviments poden ser perfectes, l’actor no és tan àgil. Quan Gollum apareix per primer cop a The Two Towers, baixa per una paret de roca i l’acció no es podia rodar amb l’actor. El motion capture tampoc permet fer coses complexes com els dits i els moviments facials (això es fa amb keyframe). Així que Weta va combinar i desenvolupar les dues tècniques.

Va sorgir un altre problema: Gollum interactuava amb els actors i, per tant, actuava. Traduït al camp digital, implicava que els animadors havien de ficar-se i entendre la ment del personatge per manipular píxels i transmetre emocions. I va aparèixer una tercera via d’animació: la rotoscopia fotograma a fotograma. Les preses de referència on apareixia Serkis implicaven un contacte físic que donava més realisme al pla. Els animadors van veure que era millor deixar-lo en el pla, esborrar-lo per incloure en Gollum i imitar literalment el moviment de Serkis. En resum, captura de moviment a través de l’animació o “rotoanimació”. La combinació de rotoscopia i animació ja s’estava fent des de Snow White and the Seven Dwarfs (el primer llargmetratge animat produït per Walt Disney l’any 1937). Va ser complicat i laboriós, però es va aconseguir la interacció entre els personatges que volia Peter Jackson. La rotoanimació permetia al director tenir una referència per poder transmetre el que volia als animadors (motivats i inspirats per la interpretació d’Andy Serkis), que feien proves i deixaven renderitzant el material cada nit.

A l’igual que Jurassic Park, tot el procés de creació de Gollum (aparentment, un intèrpret de carn i ossos) és un constant diàleg entre art i tecnologia, manual i digital, improvització i work in progress, assaig i error, etc., a més de la col·laboració i la coordinació diàries de molts professionals encaminats cap a un objectiu comú. En el remake de King Kong (2005), Serkis va tornar a ser una referència en el rodatge per facilitar la feina als animadors amb aquestes tècniques. Encara que, independentment de la creació d’un magnífic King Kong, trobo a faltar la materialitat dels dinosaures generats per ordinador de la cinta de Peter Jackson. Em semblen més reals els de Jurassic Park on es combinen les dues tècniques (animatronics i CGI), o el monstre de The Fly (1986) que David Cronenberg va decidir no crear per ordinador per fer-lo més creïble físicament. Hem avançat molt en el camp dels efectes per ordinador (i molt abans amb artistes com Chomón, O’Brien i Harryhausen), però no fins al punt d’emular completament la realitat (per ara).

Col·laboració de Xavi Planas per al capítol Efectes especials