Càlculs elèctrics
Tema: Càlculs | Paraules clau: díode, electromagnetisme, IBM, internet, Samuel Morse, tarjeta perforada, telèfon, telègraf, teler, Torres Quevedo
L’electricitat era un fenomen conegut des de molt antic, però no passava de ser una curiositat. Al segle XIX, va deixar de ser-ho per convertir-se en l’energia per impulsar-ho gairebé tot. Per exemple, les màquines de calcular.
CÀLCULS ELÈCTRICS
Un dels descobridors de la relació entre electricitat i magnetisme va ser l’anglès Michael Faraday. Faraday va observar que, movent un imant dins d’un rotlle de cable, s’hi induïa electricitat.
I que, movent el rotlle en lloc de l’imant, també es produïa corrent elèctric.
El nord-americà Joseph Henry feia experiments similars. Aplicant la inducció electromagnètica, va construir un dispositiu per obrir i tancar un circuit elèctric: l’anomenat relé.
El relé es feia servir, per exemple, per fer sonar un timbre. Quan passa corrent per la bobina es crea un camp magnètic que atreu la placa i fa donar un cop a la campaneta. Però el circuit queda tallat i la placa se separa de nou. Aleshores el corrent torna a passar, colpeja de nou… i així successivament.
Un col·lega de Joseph Henry, Samuel Morse, va contribuir en una valuosa aplicació del relé: el telègraf. El telègraf permet transmetre senyals elèctrics a distància.
En un extrem, accionant un relé, s’originen els senyals i s’envien per mitjà d’un cable. En l’altre extrem, es reben aquests senyals.
Samuel Morse va inventar un codi per relacionar senyals amb lletres i números. El codi Morse es basava en dos senyals, el punt i la ratlla. Combinant-los, es podia representar qualsevol missatge.
La primera frase transmesa telegràficament deia: Què ens ha portat el Senyor?. Quan la va escollir, Morse volia evocar una suposada intervenció divina en aquest invent tan formidable.
Efectivament, el telègraf va revolucionar el món de les comunicacions. I és el precedent del telèfon i de l’actual Internet.
Aquí es veu un altre component del telègraf: un rotlle de cinta de paper. Segons un codi de perforacions, la cinta servia per guardar els missatges.
Aquesta idea es va aplicar, també, als telers per tal de descriure els patrons a teixir. En lloc de cintes, però, s’hi feien servir targetes.
Un enginyer nord-americà, Hermann Hollerith, va aplegar aquestes tècniques amb la intenció d’elaborar el cens de població, una tasca que havia esdevingut molt dificultosa per la seva dimensió.
Hollerith va proposar l’enregistrament de les dades de cada persona en una targeta perforada com la dels telers. I per processar els milions de targetes, va dissenyar unes calculadores electromecàniques capaces de llegir les dades, classificar-les, tabular-les, etc.
D’aquesta manera va aconseguir reduir espectacularment el temps de confecció dels censos.
L’èxit va portar a Hollerith a fundar una empresa ben coneguda actualment en el món informàtic, IBM.
D’altra banda, les calculadores aritmètiques van anar incorporant l’electricitat com a força motriu.
N’hi va haver molts models. L’espanyol Leonardo Torres Quevedo en va construir una de les més completes: l’aritmòmetre. Els càlculs es feien sense cap intervenció humana.
Tanmateix, aquestes calculadores electromecàniques servien per fer càlculs aritmètics, però no per fer càlculs una mica complicats.
Per la seva condició de mecàniques, tenien un sostre: era pràcticament impossible programar-hi una seqüència de càlculs.
La invenció posterior del díode i, com a conseqüència, de l’electrònica, va canviar del tot la situació.
La calculadora electrònica programable, és a dir, l’ordinador, faria desaparèixer definitivament les limitacions del càlcul mecànic.
Gràcies al relé, l’electricitat havia servit per impulsar els números dins d’una calculadora o a través d’un cable.
Gràcies al díode, serviria per representar-los.